Per això tria seure al costat d’un noi, Gabriele, a qui anomenen Zero, la nul·litat, amb el desig que tots la ignorin com fan amb ell.

Però Zero és més interessant del que Alessandra podia intuir; és un jove hàbil amb el dibuix, apassionat i atent. Sense adonar-se’n, un sentiment indefinible va prenent forma entre les parets de l’aula i el soroll de la mar a l’hivern, fonaments d’una història simple i complicada alhora.

I és que Alessandra, amb la ment clara i nítida quan recorda la seva mare, se sent confusa quan mira de conèixer els seus propis límits.

Precisament és la veu de la jove −aspra quan relata el present, però dolcíssima quan evoca el passat− la que ens acosta una història d’amor tan maldestra i incerta com tendra i suggeridora.