Gregorio es un pequeño de diez años que vive en un pueblo de Asturias. Cuando conoce a Santos, un hombre más grande y extravagante inventor, no sabe que va a cambiar su modo de ver la vida. ¿Hasta qué punto un individuo es con la capacidad de sentir el movimiento continuo? Una extraordinaria narración acerca de la amistad y la fuerza de la creatividad.
Autor:
Géneros:
En sus 10 años de vida, Gregorio jamás había conocido a un adulto como Santos.
Puede que para el resto del pueblo Santos esté loco, pero Gregorio sabe que alguien que tiene en casa un detector de auroras boreales, un bosque de helechos o una ciudad de periquitos solo puede ser una persona muy especial.
Además, por si fuera poco, Santos es el abuelo de Andrea…
En l'instant en què Benjamin tria fer-se més gran, càrrega amb una successió de responsabilitats que el portaran a viure ocasions molt còmiques. És un llibre ple d'innocència, ironia, acció i, més que res, humor.
L’ AVI sempre em contava històries de quan era petit; bé, de quan era més petit, perquè, segons ell, sempre es pot ser més gran. Us dic això perquè no us penseu que sóc tot un personatge. Ui, no; i ara! El que passa és que com no recordo coses que em van passar fa tres o quatre anys, em sembla que fa molt i molt temps que era petit. Però d’algunes coses sí que me’n recordo.
Sé que a casa sempre em deien: «Això és massa gran per a tu. Quan siguis gran podràs prendre cafè. No molestis el teu germà gran, que està estudiant. Quan siguis gran et deixarem veure aquesta pel·lícula. Quan siguis gran això… Quan siguis gran allò…».
LEER MÁSRedimonis amb totes les coses grans! I que pesats s’arriben a posar els grans amb el seu «quan siguis gran». M’agradaria de tenir un germà petit només per ser jo més gran que ell. I vet aquí que, un bon dia, els pares em van deixar sopar amb els grans, a la taula dels grans, amb els coberts dels grans i amb els plats dels grans… Fins i tot, em van deixar tastar el vi (una miqueta, és clar), el vi dels grans; bé, el vi sempre és dels grans. Jo estava força desconcertat. Ho trobava tot estrany; també el pare i la mare estaven estranys aquella nit. Es miraven molt i somreien.
—Tu, tu —deia la mare al pare baixet.
—No, digue-li-ho tu, que et fa més il·lusió —replicava el pare també en veu molt baixeta.
I tornaven a somriure amb tant de misteri que jo no comprenia res. Només pensava que havia d’ésser molt gran el que em volien dir, perquè no s’acabaven de decidir, ni sabien com fer-ho. A la fi, fou l’oncle Jaume, que aquell dia havia vingut a sopar a casa, qui, sense voler-ho, m’aclarí la qüestió. Fou a mig sopar, quan jo intentava esbrinar allò que se m’havia de dir, però que no se sabia com se m’havia de dir, ni qui m’ho havia de dir, ell, l’oncle, em deixà anar la frase que més odiava en aquest món:
—Qui és el petitó de la casaaaaa?
COLAPSAR