Redimonis amb totes les coses grans! I que pesats s’arriben a posar els grans amb el seu «quan siguis gran». M’agradaria de tenir un germà petit només per ser jo més gran que ell. I vet aquí que, un bon dia, els pares em van deixar sopar amb els grans, a la taula dels grans, amb els coberts dels grans i amb els plats dels grans… Fins i tot, em van deixar tastar el vi (una miqueta, és clar), el vi dels grans; bé, el vi sempre és dels grans. Jo estava força desconcertat. Ho trobava tot estrany; també el pare i la mare estaven estranys aquella nit. Es miraven molt i somreien.

—Tu, tu —deia la mare al pare baixet.

—No, digue-li-ho tu, que et fa més il·lusió —replicava el pare també en veu molt baixeta.

I tornaven a somriure amb tant de misteri que jo no comprenia res. Només pensava que havia d’ésser molt gran el que em volien dir, perquè no s’acabaven de decidir, ni sabien com fer-ho. A la fi, fou l’oncle Jaume, que aquell dia havia vingut a sopar a casa, qui, sense voler-ho, m’aclarí la qüestió. Fou a mig sopar, quan jo intentava esbrinar allò que se m’havia de dir, però que no se sabia com se m’havia de dir, ni qui m’ho havia de dir, ell, l’oncle, em deixà anar la frase que més odiava en aquest món:

—Qui és el petitó de la casaaaaa?