El 1958, quan jubilar de la seva feina de jardiner municipal a Praga, Tomàs Pàmies va començar a escriure les seves memòries, i les va anar enviant a la seva filla Teresa perquè se les passés a màquina sense tocar res.

El relat autobiogràfic de la vida de Tomàs s'intercala amb les reflexions que li dirigeix la filla des de París, deu anys més tard, quan ell ja és mort. Les dues veus s'expressen des de les respectives condicions d'home i dona de generacions diferents, que es respecten però sovint discrepen, i que convergeixen en la passió per la ciutat de Praga; el diàleg que teixeixen és punyent i ens dóna un testimoni punyent d'uns temps crucials.

Aquest llibre fascinant merèixer el Premi Josep Pla de 1970.